Creixement equitatiu? beneficiadors o beneficiaris? instrument d'equilibri entre països desequilibrats? el Fons Monetari Internacional

El Fons Monetari Internacional (FMI) és una organització que realitza operacions econòmiques i financeres a nivell mundial. El màxim poder de decisió el té la junta de governadors, integrada pels ministres de hisenda o presidents dels Bancs Centrals dels països que hi formen part. Aquesta junta es reuneix una vegada a l’any. També hi ha un directori executiu, format per 24 directors executius que representen als 184 països membres i que la seva funció és gestionar els assumptes quotidians del FMI. Té la seva seu a la ciutat de Washington.

La relació que hi ha entre les decisions del FMI i el Banc Mundial mereixen bastant atenció, ja que les seves polítiques van molt lligades. Malgrat tot, l’Assemblea General d’aquestes institucions només es celebra un cop l’any i el funcionament d’ambdós es fa per “seients”.

El seu origen es remunta al juliol de 1944. En una conferència de les Nacions Unides celebrada en Bretton Woods, New Hampshire (Estats Units), els representants dels 45 països, personalitats públiques i privades lligades al món financer que allí assistiren, van acordar establir un marc de cooperació econòmica destinat a evitar polítiques econòmiques com la que va provocar el crack del 29. El que es pretenia, en definitiva, era crea un nou ordre econòmic internacional, integrat per tres eixos principals: un nou sistema monetari i financer, un marc regulador del comerç i condicions pel creixement econòmic i la plena ocupació.

En la conferencia que es va realitzar a Bretton Woods van arribar dos propostes principals realitzades la primera per Gran Bretanya, desenvolupada pel conegut economista Keynes i la dels Estats Units. La proposta de Keynes era crear un Banc Central Internacional, que hauria anat acompanyat d’un fons d’inversions per a la reconstrucció d’Europa. Al final però, van ser  Estats Units els que van aconseguir fer prevaler la seva posició de fortalesa i fins i tot que la seva moneda fos la referència del nou sistema monetari.  Es va crear el BIRF, que és l’origen de l’actual Banc Mundial i un fons,  l’FMI, per regular i supervisar l’SMI. Aquesta funció original va trontollar amb la crisis del dòlar de 1973. A partir d’aquest moment, el FMI es concentra en aquestes  funcions principals:

-          Vigilància i supervisió de les economies dels països membres

-          Assistència tècnica en qüestions fiscals i monetàries.

-          Assistència financera recolzant als països amb dificultats temporals en la balança de pagaments i facilitant-los programes per al seu desenvolupament econòmic.

-          Potenciar el comerç mundial.

-          Garantitzar l’estabilitat de les monedes

Pel que fa al funcionament, aquest correspon als estats membres, i la distribució de poders s’efectua en funció del capital aportat per cada un d’ells. Cosa que significa que malgrat que els països en desenvolupament en són la majoria numèrica, la capacitat de decisió real és concentrada en els països industrialitzats.

Així, Estats Units té actualment el 18% dels vots dels Fons Monetari Internacional, aquests vots superen els de Amèrica Llatina, Àsia meridional i Àfrica Subsahariana. Una altra dada a destacar és que els ciutadans dels Estats Units tenen 38 vegades més poder que els xinesos. A més a més el grup dels G7 tenen gairebé la meitat dels vots. Aquestes dades reflexen les diferències en la distribució de poders.  Tal i com hem anomenat, el funcionament per “seients” que tenen aquestes institucions, accentuen encara més la manca de poder de decisió dels països pobres, ja que només els poderosos compten amb seien propi.

En aquest article pretenc analitzar algunes de les diferents polítiques econòmiques i actuacions que duu a terme l’FMI. L’objecte d’estudi el centro en les diverses PAE (Polítiques d’Ajust Estructural) que està portant a terme l’FMI en els últims anys, sobretot en països llatinoamericans i asiàtics, ja que en aquestes regions es concentren nombrosos països en vies de desenvolupament, sobre els quals actua l’FMI. Aquest paper de l’FMI ha generat diferents debats i varietats d’opinions que intentaré reflectir durant la meva exposició.

Les polítiques d’ajuts estructural comencen a implantar-se a partir dels anys vuitanta i és precisament aquí on el FMI apareix com un destacat finançador dels països en via de desenvolupament. El Consens de Washington inclou varies competències de reforma política entre les quals hi destaquen les fiscals, comercials, privatitzacions i foment de l”IED (Inversió Estrangera Directa). El propòsit d’aquestes polítiques és incrementar els ingressos dels governs en divises, mitjançant l’augment de les exportacions i intentar disminuir successivament la despesa pública que aquests països en desenvolupament tenen. La seva finalitat és ajudar a millorar les dificultats financeres d’aquests països.

La majoria de països industrialitzats exigeixen el compliment  imprescindible dels requisits que proporcionen les polítiques d’ajust per tal de poder ajudar a aquests països en el seu desenvolupament . Per això, els països més pobres, que volen sortir del deute, hauran de complir forçosament aquestes imposicions.  El fet que el FMI articuli aquestes competències, no solament té conseqüències a nivell econòmic, sinó que també determina les condicions de vida de moltes persones.

            Algunes de les PAE que va duu a terme l’FMI en els PED va ser suprimir les subvencions als productes i serveis de primera necessitat. Tradicionalment els governs intervenen per a mantenir l’alimentació bàsica i alguns béns i serveis vitals a un preu accessible. L’FMI va suprimir aquesta forma de subvenció, amb unes conseqüències en l’augment del preu dels aliments bàsics i del combustible. A causa d’aquestes mesures es van produir gran nombre de revoltes en molts països en vies de desenvolupament , com per exemple Zàmbia , Veneçuela, Perú, Jordània, Iemen, Argentina, etc.

Una altra política que es pot analitzar és el subministrament de préstecs a països que tenen dificultats en la seva balança de pagament a fi i a efecte que puguin restablir les condicions necessàries per a un creixement econòmic sostenible.

Una altra política de finançament va encaminada a prestar als països que es puguin trobar en situacions inusuals a causa  d’alguna catàstrofe natural.

Pel que fa l’estructura del deute extern dels PED, l’any 2001, s’estimava al voltant del 2,45 bilions de dòlars, el 61%  d’aquest deute era amb institucions privades, mentre que el 39% restant corresponia a deute amb els estats i amb institucions financeres internacionals. D’aquest deute extern dels PED, Amèrica llatina i els països de l’Àsia de l’est i del Pacífic són els que el tenen més elevat.  Aquestes dades son significatives de l’actuació de l’FMI i més endavant comentarem.

Caldria analitzar també si els països on s’apliquen les polítiques d’ajust estructural, fins a quin punt tenen poder de decisió els governs i els ciutadans d’aquests països. Com he comentat abans, l’estructura de “seients” del propi fons potser que minimitzi aquests poder de decisió. Mostraré diferents opinions del propi fons que defensa que aquests poder dels PED en les decisions que impliquen una rellevància en les seves economies nacionals, si que existeix.      

Les polítiques que duu a terme l’FMI i la seva estructura i funcionament amb les seves conseqüències sobre països en desenvolupament, han desembocat en una sèrie de visions, opinions i critiques a favor i en contra. 

Una opinió a favor de les polítiques per erradicar la pobresa la té, evidentment, el propi FMI, segons ells: “Los documentos de estrategia de lucha contra la pobreza (DELP) son preparados por las autoridades de los países de bajo ingreso mediante un proceso en el que participan las partes interesadas del país y los socios externos en el desarrollo”. Aquesta opinió del FMI defensa que si que hi ha implicació dels països afectats en les decisions de les polítiques macroeconòmiques dutes a terme pel Fons, al contrari del que opinen la majoria d’economistes.

Una altra opinió del propi FMI en la seva defensa és que segons ells el finançament, que reben els PED del FMI, si que tenen conseqüències positives per al seu desenvolupament econòmic: ”La asistencia financiera que proporciona el FMI permite a los países reconstituir sus reservas internacionales, estabilizar su moneda y seguir pagando sus importaciones sin necesidad de recurrir a medidas de restricción del comercio o a controles sobre los movimientos de capital ”. Segons ells també són efectives les polítiques d’ajust estructural per a reduir el deute dels PPME (països pobres  molt endeutats): “La Iniciativa para los PPME representa un enfoque integral para la reducción de la deuda en los países pobres muy endeudados que aplican programas de ajuste y de reforma respaldados por el FMI y el Banco Mundial. Hasta la fecha, se han aprobado planes de reducción de la deuda en 27 países, 23 de ellos en África, que en el tiempo representarán un alivio del servicio de la deuda por valor de US$32.000 millones”.

En la línia de defensar les polítiques d’ajust estructural del FMI, ens trobem en la opinió de David Dollar  i Aart Kray. Aquestes investigadors del Banc Mundial, van realitzar l’informe El creixement és bo per als pobres, on tracten de demostrar com el creixement econòmic beneficia per igual a totes les capes de la societat en els països on s’han realitzat aquestes polítiques.

Per altra banda, m’he trobat un elevat nombre d’economistes, organitzacions i pàgines web relacionades amb la matèria que estan en contra del FMI. Seguidament exposaré algunes d’aquestes opinions. 

Intermón Oxfam va replicar el document realitzat per David Dollar i Art Kray en un altre informe anomenat el creixement amb equitat és bo pels pobres en el qual aquest insisteix en que el creixement econòmic en si no és suficient per fer disminuir la pobresa.

Una altra opinió en contra, és la de l’economista Roberto Lavagna, segons aquest el rol que està portant a terme actualment el FMI no es correspon amb el que es va acordar en l’anomenada reunió de Bretton Woods. Segons aquest economista: “Además de haber contribuido a las burbujas financieras, han tenido un papel procíclico, en vez de contracíclico, en la resolución de las crisis”. Aquest ministre defensa un canvi d’aquesta institució: “un replanteo de las instituciones multilaterales tanto financieras como políticas, porque el mundo en desarrollo está subrepresentado en la dirección de esos organismos”.

Diverses pàgines web han criticat de manera oberta el funcionament , totalment subordinat als Estats Units, del FMI. Per exemple www.rebelion.com, que diu: “es indispensable someter  las instituciones vigentes al máximo control democrático posible. El FMI debe modificar su estructura y funcionamiento en esta dirección acabando con su endeudamiento al departamento del tesoro USA y orientándose de forma prioritaria a cubrir las demandas de financiación que la satisfacción de las necesidades básicas de los pueblos del mundo requieren”. Aquesta opinió esta a favor d’un canvi en la estructura  i la manera d’actuar de l’FMI, ja que, segons ells, esta totalment orientat al benefici i als interessos propis dels països rics.

En un món globalitzat crec necessària l’existència d’organismes internacionals canalitzadors de grans decisions econòmiques a nivell mundial, donat que l’intercanvi de capital necessita d’un marc jurídic i econòmic global i consensuat.  Aquests organismes han de ser el màxim neutrals i independents  possibles.

Les ajudes d’ajust estructural imposades per l’FMI no han tingut les conseqüències esperades. L’efecte d’aquestes polítiques econòmiques no han complert les expectatives que inicialment s’havien formulat, en la creació de l’FMI, sinó que han erosionat encara més els problemes de fiançament d’aquests països. Tot i que l’FMI defensa les seves polítiques econòmiques basant-les amb l’obtenció d’uns objectius macroeconòmics, m’he n’adono que rarament es compleixen, i que aquest ho justifiquen magnificant el petit grau de responsabilitat que tenen els estats en la seva presa de decisions en matèria de política econòmica. A més a més, creiem que els ajuts no reverteixen en la classe social més desfavorida.

Molts cops, justifiquen la veracitat de les millores econòmiques basant-se en el creixement econòmic del mateix, però en molts casos, com per exemple, Ghana, ens trobaríem amb un creixement no econòmic, ja que amb els resultats dels indicadors macroeconòmics, no podem afirmar que les condicions de vida d’aquestes víctimes hagi millorat. La sensació que hem transmet l’actuació del Fons, és de uns beneficis majors per als països desenvolupats versus els obtinguts pels països pobres.  Recolzo el meu punt de vista amb els conflictes que han succeït al llarg de les seves actuacions en països com Veneçuela, Perú, Jordània, Iemen, Zimbawe, Argentina, Paraguai i Uruguai, etc. En aquests l’FMI va augmentar considerablement els preus dels aliments bàsics o de primera necessitat i de la principal font energètica que és el petroli. Tot això va causar una sèrie de revoltes socials d’elevada magnitud.

També podem nomenar la crisi asiàtica, on les polítiques de  l’FMI van tenir molt a veure. Van donar llibertat per entrar i sortir capital d’aquests països amb la inestabilitat que això comporta per als tipus d’ interès, ja que per a la inversió especulativa interessa que sigui alta i per a la productiva el contrari. Els inversors davant aquesta inestabilitat podien retirar el capital en qualsevol moment i agreujar així la crisi. Per contra podem veure com Malàisia, que no va fer cas de les polítiques de l’FMI, va ser l’únic país asiàtic que va superar la crisi. 

Els països en desenvolupament tenen la seva majoria de deute extern amb empreses privades, creiem que l’FMI és l’organisme que aplana el camí de les empreses privades, les quals incrementen la inversió especulativa en aquests països. Aquesta inversió creiem que no repercuteix favorablement en les classes socials més desfavorides per que el costos de producció són baixos i el principal benefici és per als inversors estrangers. El Fons Monetari Internacional és el canalitzador d’aquest deute extern. Els PED no poden desenvolupar-se degut a l’elevat deute que arrosseguen amb empreses privades de fora del país. Aquestes empreses gràcies a això tenen un poder sobre els estats afectats. La majoria de les decisions de les polítiques es prenen en els països acreedors i és evident que faran valer els seus interessos, gairebé sempre contraposats, sobre els interessos dels països del PED. Realment caldria nomenar-los països en desenvolupament, si la majoria d’ells estan estancats o en vies de subdesenvolupament?

El Fons Monetari Internacional justifica les seves polítiques macroeconòmiques amb el PIB d’aquests països, aquests indicador sabem que és incomplet ja que no té en compte el treball no remunerat, realitzat principalment per dones; la producció de les empreses fa augmentar el PIB, però aquests no té en compte la contaminació que aquestes empreses puguin causar al produir, entre molt d’altres exemples. En definitiva, la justificació solament  es fonamenta amb el creixement econòmic i no amb altres indicadors de desenvolupament econòmic més rics i més valedors de que s’estan duent a terme les tasques d’una manera més socialment correcta.

Crec necessari un canvi en aquests organismes des del punt de vista de repartiment de poders, amb més presencia de vot de països en desenvolupament. Són aquests països als que aquestes polítiques, dutes a terme per aquests organismes, tenen més repercussió social i econòmica. Per altra banda, revisar les polítiques realitzades fins ara, ja que no han causat els efectes esperats, i en un futur, realitzar polítiques que minimitzen els efectes socials negatius. Millorar també la presencia i les possibles opinions en els plantejaments que puguin formular els propis països afectats.

És ètic que es puguin endeutar les generacions futures d’aquests països en vies de desenvolupament  amb uns préstecs que mai se’n beneficiaran?, vistes les conseqüències d’aplicar les polítiques imposades per l’FMI.